Viatge a l’origen

LA GUERRA CONTRA LA TERRA

El tercer mil·lenni de la nostra era va començar a casa nostra amb la batalla de La Punta. El projecte d’ampliació del port per tal de fer espai a la Zona d’Activitats Logístiques es va convertir en una autèntica guerra de baixa intensitat. Les forces de la globalització triomfant es van fer presents amb tot el seu poder sobre un tros d’horta del sud de València. Al llarg de segles l’horta valenciana havia generat una comunitat de llauradors propietaris de les seues cases i terres. Un sistema que per generacions havia consolidat un món d’equilibri entre plantes, dones, homes i animals. Un espai on la cultura i la llengua dels valencians era impermeable a la uniformització castellanitzadora. Però aquest territori va ser finalment esborrat del mapa. Els companys del periòdic L’Avanç vam fer crònica, impressionats. Vam contar com la policia armada va expulsar la gent major de les seues terres i de com les excavadores van enderrocar alqueries i barraques habitades des de temps immemorials. En eixa època des dels Maulets es va produir un cartell visionari: contra la globalització, defensem la terra. Primer ens mataven al nostre Guillem. Després als nostres majors i les nostres terres. Mataven tot pel que valia la pena viure. Mentre, la majoria dels valencians ja vivia d’esquenes al camp. La gent de les ciutats no s’escoltava el clam ni les llàgrimes de la gent de la terra. L’orgia d’hedonisme, hipoteques, discoteques i consum tot ho ensordia i emmudia.

LA CIVILITZACIÓ DE LA TERRA

Joan Fuster a Nosaltres els valencians va escriure: Homes del camp, treballen el camp amb les pròpies mans i veuen en la terra una prolongació de la pròpia vida. Són una gent limitada però ferma. I com, deia sant Vicent -”los llauradors, qui sostenen lo món”-, “de allò que ells treballen, tots ne havem de viure”.

EL PAÍS DE LA TERRA

En aquest nou món líquid, inestable i imprevisible ens calen certeses i fortaleses, però també oportunitats i possibilitats. A Europa l’avanç de la nova extrema dreta amb la seua renovació del discurs de l’odi sembla imbatible. Les societats europees abracen una promesa de control implacable i de progrés supremacista, abandonant atemorides un moribund liberalisme. Mentre, les alternatives progressistes no alcen vol. Ni ho faran. I és que totes les noves, i velles, formes de política encara idolatren un progrés materialista que se’ls desfà a les mans. Europa no disposa de sàvia viva per enfrontar el seu declivi.

--

--

Love podcasts or audiobooks? Learn on the go with our new app.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store