MAULETS
FILLS DE L’AIGUA LA TERRA I EL FOC
Ja ve sonant el caragol Maulet
que anuncia la tornada de la gent de Basset.Arrap
Explicava el mestre Fuster que no escrivia els llibres que volia. Si més no, a mi em passa una mica això. Aquest text exigia un altre autor, potser una historiadora, un filòleg, una arabista o un antropòleg. O, millor encara, un equip interdisciplinari, plural i de tots els territoris. Però com passa tantes vegades amb la història dels de baix, aquesta història no havia sigut contada. Així que perdoneu-me l’atreviment per investigar i explicar part de l’origen del terme Maulets. Justament pel silenciament de les nostres arrels hi ha hagut tanta confusió. Aquest text és simplement una humil aportació a la nostra història. Una història popular que necessita continuar sent investigada amb rigor i profunditat. Després d’anys de dubtes, reflexions i investigacions en fonts àrabs, britàniques, espanyoles, andaluses i catalanovalencianes podem desxifrar part del sentit del nom “Maulets” que van adoptar els lluitadors bassetistes. Aquells rebels que no van nàixer a Xàtiva el 1707 ni van morir el 1714 en la defensa de Barcelona. Aquesta és la història d’un llinatge de resistència que mai no s’ha aturat. Aquesta és una història que continua viva.
És la història dels de baix un relat amb molts i llunyans inicis. Així que comencem fa mil anys: als voltants de l’any 1000. En aquella època, en una societat extremadament diversa com era el Xarq Al Àndalus, vivien juntes comunitats d’orígens ibers, romans, hebreus, germànics, amazics i àrabs. I convivien, no sense conflictes per descomptat, amb petjades culturals gregues, bizantines, eslaves i cartago-fenícies. Les creences eren també un mosaic de cristianismes, judaismes, paganismes i islam.
Maulà és un antiquíssim terme àrab, de significat ampli, dinàmic i canviant. Els seus significats principals són “vincle”, “aliança” i “protecció”. És un concepte que s’ha utilitzat ancestralment per assenyalar la relació d’aliança de qui s’incorporava a una comunitat, tribal o política. Però, la mateixa paraula, depenent del context, podia també significar “senyor”, “serf”, “esclau”, “alliberat”, “protector”, “defensor”, “aliat” o “amic”. Mauali és el plural de maulà. La població nativa era en gran part maulà dels nous protectors.
Quan el poder central del Califat de Còrdova va caure l’any 1031, molts dels mauali van participar en la fundació de noves entitats polítiques: les anomenades Taifes. Entre elles els territoris independents de Daniya, Balansiya, Mayurqa, Minurqa, Làrida i Turtuixa. Una de les claus del seu relatiu èxit va ser la promesa de pluralitat cultural i religiosa. Més important encara era la garantia d’accés a la terra i l’aigua. No és casual que, com explica Manuel Sanchis Guarner, el nou país de València es va iniciar amb el regnat dels síndics de les séquies de l’horta. L’antecedent primigeni del Tribunal de les Aigües ja començava a gestionar l’aigua, que era de propietat comunitària.
Dos segles després naixia una nova era. Zaian Ibn Mardànix governava el país de Balansiya. Abu Zeid, antic governador enemistat amb ell, va trair la terra i es va unir a les forces de Jaume I el Conqueridor. Després de cinc mesos de setge, Zaian rendia la ciutat, alçant el penó de la conquesta el 9 d’octubre del 1238. Es calcula que desenes de milers de valencians i valencianes van abandonar les seues terres en el nostre primer gran èxode. En el Llibre del Repartiment Jaume I explica: “E quan aço haguem feyt, entram nos en la vila, e quan vench al tercer dia començam de partir les cases ab l’arquibisbe de Narbona, els bisbes, els nobles qui estat havien ab Nos”. L’historiador Ferran Esquilache descriu el llibre com “el registre del botí d’una campanya de conquesta”.
Malgrat la traïció i covardia de les elits governants, la població nativa va iniciar la resistència armada. Ja el 1244 es produeix una rebel·lió sota el comandament d’Al Azraq, possiblement de pare musulmà i mare cristiana, que va lluitar per Xàtiva, Alcoi, Dénia i Alacant. Entre 1248 i 1277 la riba sud del riu Xúquer va viure una guerra de guerrilles contra els conqueridors. Les masses de llauradors autòctons van ser finalment derrotades per la superioritat militar i estratègica de les forces catòliques. Es parla de milers de persones que van ser forçades a l’exili aleshores. Mentre, a Mallorca, la conquista cristiana es convertia en un bany de sang. L’historiador Antoni Furió escriu que “Jaume I parla de 20.000 morts”. Això era aproximadament la meitat de la població total de l’illa. A Mallorca es va produir, doncs, el primer gran genocidi a la nostra terra. L’entrada a la ciutat de Mayurqa va ser una orgia de pillatge, violacions i morts d’infants, joves i majors. Hi ha cròniques que afirmen que la carnisseria fou tan gran que va provocar pestes i epidèmies massives.
Fa uns pocs anys la Universitat de les Illes Balears va trobar a Tinduf, Algèria, un exemplar perdut del llibre de la conquesta de Mallorca (Kitab Tarih Mayurqa). En ell s’explica la versió dels nadius en contraposició al Llibre dels Fets, redactat pels clergues que dominaven la Cancelleria reial. Escrit pel refugiat valencià Ibn Amira, el text confirma la destrucció de Mallorca i ens descobreix, que tal com passà a València, el governador Abu Yahya no va saber defensar la taifa. Va haver d’alçar-se Ibn Sayri per liderar la revolta dels llauradors indígenes contra les tropes feudals. Des de les muntanyes van resistir un temps, intentant l’aliança amb Menorca.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.Maria-Mercè Marçal
Consolidada la corona catalanoaragonesa, es va establir l’hegemonia feudal i catòlica. Els primers a pagar la intolerància del nou sistema van ser els jueus. Cal recordar que la població hebrea possiblement havia arribat a les nostres terres de la mà de grecs, romans i fenicis. És a dir, portaven aproximadament un mil·lenni habitant ací. Molt més que els nouvinguts del nord. Cal desmentir, però, el tòpic de què tots els jueus eren rics i comerciants. Entre la comunitat de religió jueva es trobaven comerciants sí, però també artesans i intel·lectuals, així com ramaders i agricultors. El 1391 va esclatar la violència antisemita que les elits clericals havien atiat. Es van assaltar les aljames i jueries (ghettos, barris segregats) de Barcelona, Palma, Lleida i València. Centenars de jueus van ser linxats i assassinats. La Corona d’Aragó els va prohibir la possessió del Talmud i altres textos religiosos. Per distingir-los, s’obligà als jueus a portar un distintiu vermell i als musulmans a portar un de groc.
L’any 1492 va ser un dels més nefasts de la nostra història. La unió dinàstica dels reis d’Aragó i Castella va crear les condicions que iniciarien un imperi d’abast global. Eixe mateix any Ferran i Isabel van expulsar a totes les comunitats jueves dels seus regnes. Es calcula que 100.000 vivien a Castella i uns 10.000 a la Corona d’Aragó. Al Museu jueu d’Istanbul encara es troben els arxius otomans que documenten com van ser acollits milers de refugiats. Granada, l’últim país independent d’Al Àndalus, va caure també. Les llibreries andalusines van ser cremades per les tropes hispàniques. I amb elles es convertí en fum gran part del llegat grec, romà, persa, indi, àrab i hebreu. Des de les fogueres d’Andalusia, l’imperi de les Espanyes feia salpar les seues naus a la conquesta i destrucció d’Amèrica.
L’imperi de les conquestes, l’esclavitud i la inquisició també era el regne de la persecució de les dones. L’enorme diversitat de les arrels ibèriques va fer que la pulsió uniformitzadora hispano-catòlica obrira la cacera de dones. Però amb quin argument es va perseguir les dones? I què va suposar la seua repressió? Va ser en el context de les matances de jueus, musulmans i cristians dissidents que s’inventa la figura de la bruixa. No s’ha d’oblidar que les tradicions mediterrànies iberes, romanes, jueves, islàmiques i cristianes tradicionals s’organitzaven en base en els cicles naturals. Per això, els coneixements d’astronomia, agricultura i medicina derivaven en rituals religiosos i espirituals. Part d’aquests sabers van ser conservats per les dones rurals que subvertien l’ortodòxia patriarcal. Converses jueves, criptomusulmanes, pseudopaganes, morisques i gitanes eren les sospitoses de bruixeries per als clergues catòlics. I de fet, trobem arreu la simbologia jueva, islàmica i pagana en elements com el Sabbat, la lluna o la mà de Fàtima. El component de classe i gènere fou determinant: homes de classe alta de les ciutats ordenaven perseguir a dones de la terra, dels pobles i de les classes populars. El coneixement de les dones representava un dels últims refugis de la sobirania popular.
El propi Miguel de Cervantes descriu a tres bruixes en la seua novel·la Los trabajos de Persiles y Segismunda: una d’elles és una practicant de la medicina popular amb plantes remeieres. La segona és una morisca capaç de volar i que prepara ungüents amb herbes. La tercera, clar, és una jueva experta en arts amatòries i que ajuda a les dones a lliurar-se de marits molestos. Cervantes posa en boca de Cenotia: “Pero nosotras, las que tenemos nombre de magas y de encantadoras, somos gente de mayor cuantía: tratamos con las estrellas, contemplamos el movimiento de los cielos, sabemos la virtud de las hierbas, de las plantas, de las piedras, de las palabras”. Segons la investigadora Rachel Schmidt de la Universitat de Calgary, la mora Cenotia és hereva de les cultures semítiques provinents d’Egipte i Babilònia, de Plató i Zoroastre. És més, per a Schmidt, Cenotia està orgullosa del seu llegat grecollatí i jueu-islàmic i se sent superior culturalment als inquisidors. L’escriptor castellà va inmortalitzar les dones rebels elevant-les als cims de la cultura.
Explica Silvia Federici que: “La cacera de bruixes, així com el tràfic d’esclaus i la conquesta d’Amèrica, foren els elements imprescindibles per instaurar el sistema capitalista modern”. Els enemics de l’estat eren l’autonomia i la sobirania de les comunitats rurals. La majoria agrària, en molts casos, vivia com a cultura paral·lela al sistema polític de les ciutats. La propietat comunal i els rituals herètics i heterodoxos eren els eixos de la identitat rural i popular. Cal recordar que en l’Edat mitjana les dones del camp treballaven i tenien control sobre la concepció i la reproducció. I moltes disposaven d’importants àmbits de poder i cultura propis. La transmissió de les tradicions dels pobles es produïa en gran part a través de les dones. I això va ser detectat per l’església i l’estat. El nou sistema necessitava unificar i dominar eficientment totes i cadascuna de les àrees del territori. Incloent els cossos. Incloent les dones. Federici defensa que la persecució de les bruixes, i de les dones en general, va ser una eina del poder per destruir el majoritari món rural popular. Dividint les poblacions, convertint-les en sense-terres i expulsant-les del camp a les ciutats. El proletariat començava, així, el seu llarg desenvolupament. Una classe desarrelada de terra i cultura pròpia, només posseïdora de la seua força de treball. El capitalisme naixia amb la crema de les dones sàvies.
A la Corona d’Aragó, però, restava encara un altre conflicte tectònic: gran part de la població era encara la nativa, els ara anomenats despectivament moriscos. Pas a pas, els pactes socials van ser violats per la corona sota la pressió de l‘església. Entre 1525 i 1528 es van produir rebel·lions dels llauradors moriscos en zones cíclicament insurgents: les serres de La Marina i El Benicadell i la serra d’Espadà. Milers d’agricultors armats amb fones, corbelles i aixades es van revoltar liderats per Selim Almansur. A la serra van crear una zona temporalment autònoma, però van ser aixafats per la intervenció de milers de mercenaris alemanys enviats per l’emperador Carles V. El 1567 es van prohibir la música, la cultura i la llengua àrab. I es va declarar un crim greu la possessió de textos escrits en àrab. Per això encara avui continuen apareixent llibres amagats en torres, masos i alqueries, com les de Seró i Aitona a Lleida. El catedràtic d’història medieval de la universitat de València, Ferran Garcia-Oliver explica com el bisbe d’Oriola va deixar escrit que “quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño”.
L’infaust any del 1609 Felip III i el Consell d’Estat van decretar l’expulsió de tots els moriscos. S’ordenava que tota la població nativa d’origen ibero-romana, que s’havia arabitzat, islamitzat i cristianitzat, fóra deportada a l’Àfrica. L’antropòleg Joan Francesc Mira l’ha qualificat com a “la primera neteja ètnica organitzada en un país d’Europa” i “l’eliminació rigorosa de tot un poble: d’un poble sencer, ocupant immemorial de les terres d’on l’expulsaven”. En aquesta decisió de la naixent monarquia hispànica les veus de l’agònica i submisa Corona d’Aragó no van ser escoltades. Abans, els religiosos i nobles castellans havien debatut si exterminar, castrar o desterrar a la gent de la terra. Finalment van optar per l’expulsió. L’exèrcit espanyol va ser enviat a capturar a centenars de milers de persones. Columnes de famílies i pobles sencers van creuar tot el país cap a un destí incert. Un escenari dantesc, on milers van ser assassinats i espoliats. Potser la major crueltat va ser el segrest de milers de xiquets, robats a les seues mares i pares, per a ser esclavitzats. Però també altres milers van poder escapar i amagar-se. Aquesta va suposar, segurament, la catàstrofe més gran que s’ha viscut en la nostra terra. Els càlculs oficials parlen d’unes 100.000 persones deportades de Castella i prop de 200.000 de la Corona d’Aragó. Només del Regne de València van ser llençades a la diàspora 130.000 persones. Un de cada tres valencians van ser obligats per les armes a abandonar casa i pàtria. Garcia-Oliver planteja que l’etnocidi va accentuar la subalternitat de la “decrèpita Corona d’Aragó”. Per a ell “Espanya hi surt guanyant” i es confirma que “La veritable política, el poder, residia feia temps a Madrid”. Joan Fuster ho descriu durament a Nosaltres els valencians: “La camarilla governamental de la Monarquia -l’oligarquia latifundista castellana-andalusa- era, realment el grup promotor i defensor de l’expulsió”.
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!Ibn Amira
L’interior del nostre país va quedar aleshores desert i l’economia destruïda. Els llauradors i pastors de la terra ja no hi eren. I l’economia es va enfonsar. Milers d’empobrits cristians sense terres van ser conduits als masos, alqueries i camps, habitats ara per fantasmes. Des del primer moment la situació va ser caòtica i violenta. Del 1663 fins al 1689 es van viure revoltes llauradores a l’Horta, la Valldigna i el Camp de Morvedre. I és que els nobles imposaven als llauradors cristians condicions d’explotació, com abans als llauradors moriscos. Per als senyors, tant moros com cristians, eren maualis seus: serfs de qui poder viure. Els nous vassalls, però, es van rebel·lar aviat contra el pagament de censos. Localitats com Pedreguer, Muro, Alcúdia, Carlet, Albaida, Xàtiva, Algemesí i Carcaixent van tornar a ser zones insurgents. L’any 1693 es va produir el zenit de les revoltes, començant l’anomenada Segona Germania (No confondre amb la primera, de caràcter racista i fonamentalista religiós). En les mateixes terres ingovernables d’Al Azraq, Josep Navarro va liderar els agermanats contra la monarquia i la noblesa. Les antigues terres morisques de La Safor, La Vall d’Albaida, El Comtat, La Marina, La Calderona i Espadà tornaven a encendre l’espurna de la rebel·lió. Després de la derrota dels agermanats, un home va poder salvar la vida i escapar a l’exili. Potser va ser un fill de l’horta d’Alboraia, d’una família de fusters, aquell a qui deien Joan Baptista Basset.
A les Corones d’Aragó i Castella havia passat el terme àrab maulà com a maullato o maullatus en llatí. Però maulà era per llei i tradició un contracte social pactat i negociat, no era esclavitud i humiliació. Els llauradors catalans, valencians, aragonesos i de les illes, s’havien transformat en els encomanats o protegits dels patrons feudals. I així els mauali s’havien convertit en maulets. Aviat van descobrir que per al sistema monàrquic i senyorial el terme només volia dir serf. Potser les llegendes i les històries transmeses per mares i àvies, van recordar-los que maulet també volia dir “defensors”, “alliberadors”, “aliats” i “agermanats”. Mauali volia dir “serfs”, però també “esclaus alliberats”, depenent de la intenció. Calia elegir el significat i el sentit. Els senyors ja ho havien fet. Ara era el torn del poble, dels agermanats, dels maulets.
El segle XVIII va començar amb un conflicte d’abast continental: els regnes d’Àustria, Gran Bretanya, Països Baixos i Portugal rivalitzaven amb la nova potència francesa. Les naixents forces capitalistes combatien entre si per l’hegemonia geopolítica. Aquesta tensió va coincidir amb el problema successori a la Monarquia Hispànica. Carles d’Àustria i Felip de Borbó eren els dos aspirants a la corona de l’imperi. Felip V era en principi l’hereu natural, però la Gran Aliança de La Haia va constituir un eix antiborbònic i va proposar Carles com rei. La superpotència marítima anglo-holandesa va començar a encerclar la península Ibèrica. Malgrat tots els necessaris matisos, la majoria dels nobles de Castella es van posicionar amb el borbó, mentre que la Corona d’Aragó optava per l’austríac. Les raons són múltiples, però una de les claus és l’estratègia centralitzadora que la “modernització” francesa implicava. L’arxiduc Carles, en canvi, va entendre que havia d’acceptar els Furs i l’autonomia catalano-aragonesa, així com la diversitat de sistemes jurídics. Les masses treballadores i llauradores no hi participaven d’aquests jocs d’alta diplomàcia. Qui sí que estava atent a aquests moviments polítics, era un oblidat militar que viatjava amb l’armada aliada. El 1705 desembarcava a Altea l’exiliat Joan Baptista Basset. Comandant militar ara, Basset va utilitzar un missatge antisenyorial per mobilitzar les classes populars. Els nous maualis, els vells agermanats, els llauradors i les classes baixes urbanes, van adoptar el nom Maulets com a senyal d’identitat. Els llauradors, obrers i artesans elegien per identificar-se un terme dels seus antecessors. I al mateix temps posaven el malnom de Botiflers als partidaris afrancesats del borbó. La raó era que el símbol de la Casa dels Borbons era la flor del lliri, en francés la beauté fleur. Per als defensors de la terra la memòria dels avantpassats, mentre que a les elits se les penjava un terme estranger. Avui en dia encara als diccionaris es llegeix com a definició de botifler: “que col·labora amb els enemics del seu país”. Basset i els seus havien triat un sentit i una voluntat. I així van organitzar un exèrcit popular per defensar les terres valencianes. Les guerrilles camperoles tornaven als camps i les viles. Simultàniament, a Catalunya, les Illes, Aragó i València la majoria de pobles i ciutats es sumaven al bàndol austriacista.
Va ser el dia de Sant Jordi de 1707 quan milers de mercenaris anglesos, holandesos i francesos es van dirigir al camp d’Almansa. Les potències imperials combatien per l’hegemonia global un 25 d’abril a la frontera entre Castella i la Corona d’Aragó. Molt pocs valencians, però, van lluitar a Almansa. Així, la batalla es va decidir aviat. I la superior estratègia francesa va donar la victòria als borbònics. Les portes del Regne de València s’obrien de bat a bat. Però, on estaven les tropes mauletes? On estaven els rebels bassetistes?
Baptista Basset es trobava a València des de 1705, on els maulets havien pres la ciutat i decretat mesures econòmiques en favor de les classes populars. Per la seua part, la nova cort Austriacista, des de Barcelona, nomenava virrei del regne valencià a Josep Folc de Cardona-Borja, home de l’alta noblesa. Cardona fou enviat a València amb l’objectiu de dirigir l’administració i acabar amb els excessos dels bassetistes. Així es mantenia un precari equilibri entre les forces monàrquiques-aristocràtiques de Cardona i les llauradores-populars de Basset. Amb les tropes borbòniques ben a prop de València, Carles III va enviar milers de soldats britànics comandats per Charles de Mordaunt, comte de Peterborough. L’aristocràcia local es va veure, per fi, amb superioritat militar i va decidir el 1706 empresonar els líders bassetistes. Els maulets els havien ajudat a obtindre el poder, però les forces imperials austriacistes no podien tolerar experiments revolucionaris i antisenyorials. Els soldats anglesos van haver d’apuntar ara els canons contra els bassetistes entre crits de “Visca Basset, abans que Carles III”. D’aquesta manera es consumava la traïció. Joan Baptista Basset era detingut pels soldats i portat de Xàtiva a Dénia i d’allà a Tortosa, per ser finalment empresonat a Lleida.
Mentrestant, als fronts militars els borbònics triomfaven a Madrid i Múrcia i amenaçaven el regne de València des d’Almansa. Davant el perill, el rei i els nobles austriacistes van fugir per sempre. Els maulets que resistien a Xàtiva van ser assassinats després de rendir-se, i la ciutat cremada. Vila-real i moltes altres ciutats van córrer el mateix càstig. Atemorit, Melcior Gamir, Jurat en cap de València, va negociar la rendició. Ja tot perdut, els austriacistes van alliberar Basset com a últim recurs. Mentre aristòcrates i mercenaris escapaven, les guerrilles mauletes tornaven per defensar Dénia fins al 1708 i Alacant fins al 1709. L’any 1710 partides de miquelets de la terra encara combatien als conqueridors franco-castellans. Perdut ja el regne de València, Basset es va retirar amb les tropes mauletes cap al nord. La guerra seguia a Catalunya.
Els combatents valencians van arribar per participar en la defensa de Barcelona. Els valencians Basset, Torres i Maians van dirigir la resistència junt amb els catalans Villarroel, Bellver i Dalmau, entre molts altres. Tots ells podien haver fugit a Europa a gaudir dels privilegis de la cort de Viena, però es van mantindre fidels a la seua gent. Carles III es trobava segur a Àustria després d’abandonar els seus aliats peninsulars. Amb la caiguda de Barcelona els líders antiborbònics van ser empresonats. Basset va ser conduït a Alacant, i d’allà a Segòvia, on va morir. Villarroel va morir a una presó de La Corunya. Però especialment sagnant va ser el cas del general Josep Moragues, que va ser degollat i esquarterat. Milers de sospitosos de sedició i rebel·lió contra el rei van ser detinguts. Molts van ser condemnats a presó o galeres. Mentre altres milers van haver d’optar per l’exili i travessar les fronteres. La confiscació de béns i propietats es va aplicar com a càstig als rebels. La duresa de la repressió va fer que el comandant de les tropes victorioses, el duc de Berwick, considerara les ordres de Felip V “poc cristianes”, ja que manaven que “tots els rebels havien de ser passats a degolla”. Desenes de vil·les van ser incendiades: Sallent, Torelló, Viladrau, Arbúcies o Manresa, entre molts pobles.
La desconfiança dels ocupants era tan gran que van desarmar la població, van prohibir tindre ganivets i van enderrocar masos i castells per evitar possibles avalots. Un cas únic d’aplicació de control panòptic a una població vençuda va ser el projecte de La Ciutadella. Els enginyers militars van dissenyar una fortalesa al barri de La Ribera de Barcelona. El 1715, els veïns van ser obligats a enderrocar les seues cases i treballar en la construcció de la seua pròpia opressió. A les muntanyes les guerrilles seguien atacant els ocupants. Per aquesta raó el règim borbònic va crear els mossos d’esquadra: per perseguir i reprimir els catalans.
El 1716, i a tota pressa, es va proclamar el Decret de Nova Planta amb el qual s’anul·laven els Furs històrics de la Corona d’Aragó. L’autonomia, el dret, les lleis i les normes pròpies van ser esborrades i substituïdes per la normativa castellana. Vençuts militarment, presoners i desarmats, desmuntats políticament i jurídicament, només quedava colpejar el cor de la nació: la cultura. Com ja s’havia fet amb la desintegració d’Al Àndalus i de les civilitzacions americanes, es va dissenyar l’eliminació de la llengua. Al llarg dels següents segles es proclamaran infinites normatives per imposar la llengua castellana en tots els àmbits. Lluny d’aquests escenaris de guerra i devastació, el 1725 es signava el Tractat de Viena que posava fi oficialment a la Guerra de Successió. Els Àustries renunciaven als drets sobre la corona espanyola i reconeixien a Felip V. Les potències imperials es repartien Europa per sobre dels damnats i els oblidats.
Els segles XIX i XX són noves centúries de revoltes, revolucions, insurgències, vagues, guerrilles i maquis. Cada poques dècades les nostres ciutats s’alcen i són bombardejades. L’exèrcit és enviat una vegada i una altra per sufocar les revoltes. De nou exèrcits francesos, italians i alemanys ataquen casa nostra. Els nostres són afusellats i soterrats en llarguíssimes nits. Periòdicament el nostre poble creua mars, serres i fronteres. Exiliat una altra vegada. I al llarg d’aquests segles inacabables les elits nostrades traeixen el país sistemàticament. Com sempre, i a la seua manera, el poble resisteix com pot, de front o de costat, amb coratge o amb astúcia. Pacientment persevera.
Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra.Maria Beneyto
Han passat segles ja i avui els nostres llauradors continuen autogestionant-se l’aigua al seu Tribunal. Les nostres tradicions rebroten i es renoven. I les nostres batalles, encara, són recordades. Els milers d’exiliats i repressaliats del franquisme són testimoni viu. I les seues veus són la nostra consciència. Llauradors, masoveres, treballadores, cantaors, poetes, escriptores, historiadors, mestres i obrers guarden la memòria, i l’exemple, de les lluites pels drets socials. I ja són generacions de dones combatents per la sobirania pròpia. Passen els segles, i els mauali no moren del tot. Agermanades des dels barris i els pobles, des de les illes i les serres, renaixen cíclicament les aliades. Tornem a organitzar-nos en aljames, és a dir, en assemblees. I la defensa de la propietat comuna de l’aigua i el territori reviscola. Escrivim, llegim, cantem, eduquem, aprenem, pensem, estimem i vivim en la llengua de la terra. Encara.
Ens ho han prohibit tot. I tot allò que ens han prohibit ho hem protegit. I de nou, des de baix, els Maulets renaixen, tres-cents anys després. Somniant el futur sense oblidar el passat. Passant el relleu d’una generació a una altra. Una altra vegada. I una altra.
Fins que com un llamp ens va colpejar l’onze d’abril de 1993, quan un ganivet trencà el cor d’un jove maulet de l’horta. I les velles tenebres d’inquisicions, franquismes i feixismes ens van apunyalar a tots. Però com ens conta la seua família, del cor trencat del Guillem van nàixer onades de nous maulets. Era la violència del crim precisament la que ens connectava amb els oprimits de la nostra història: tornàvem a ser jueus, morisques, bruixes, republicanes, exiliats i maulets. Ens despertàvem de cop Maulets, amb mocador de guerra, negre i estelat. Amb el roig i amb el groc. Amb el foc a la sang. Amb por, ràbia i tristesa, però també amb punys, esguards i carrers. La lluita ja no era per poemes i senyeres, era per la vida, era per la memòria renascuda.
La mort de Guillem no ens va portar la foscor sinó la llum. Ens va marcar un camí de coratge i renaixement. Com a generació i com a nació. Així, de les arrels del Guillem renaixem i defensem la terra, la sagrada natura, la casa dels nostres pares i les nostres mares. I defensem els drets de tothom, els drets a la cultura, a la salut, a la diversitat, a la dissidència. Perquè maulets som totes i tots els que ens comprometem a ser lliures, a protegir-nos i a cuidar-nos. Som els mauali, esclaus sí, però no ho oblidem: els esclaus que s’alliberen, que s’alien i que s’agermanen. Som els que no oblidem que venim d’un silenci antic, però també d’un llinatge inacabable de resistència.
Som maulets: fills de l’aigua, la terra i el foc.
Mare, si jo no lluite pel que pense, la vida no té cap sentit.
Guillem Agulló
David Segarra. L’Albufera, primavera del 2018.
(Aquest text és només una llavor per a una necessària reflexió sobre les nostres arrels i el nostre futur com a societat. Qualsevol errada històrica, antropològica o filològica és només responsabilitat de l’autor. I qualsevol correcció, aportació, crítica o millora a la investigació és benvinguda).
