El sol naix per l’est
Esta terra, nostra ara, va ser fa temps Xarq. Orient de l’Occident. Terra de l’alba, on naix la blanca llum. A l’altra banda, per a l’Orient, esta terra era Magrib, l’Occident. Terra del crepuscle, on es posa el sol. Allà on naix la negra nit.
Esta terra, ara nostra, és sud d’allò que anomenen Europa. Continent amb nom de dona fenícia, arrabassada de Canaan per Zeus. Per al Magrib africà, el nostre sud, som el seu nord. O potser no. Perquè aquell periodista uruguaià ens va explicar que en els antics mapes àrabs el nord era el sud.
Esta terra, ara nostra potser, va ser país de tribus iberes. Pobles amics de mercaders grecs i fenicis. Aquells semites que els van ensenyar a cultivar l’oli d’oliva, nascut quatre mil·lennis abans que ells. Amb el temps, els clans del sud van adoptar el primer alfabet, fenici. Poc després, els clans del nord van adaptar el segon, el grec. I així, la paraula es va escriure. Per primera vegada ací.
Esta terra, que diuen nostra ara, va ser escenari de la primera guerra mundial. Ací, al nostre cor, dos imperis, del nord i del sud, van xocar. Cartago i Roma, poder contra poder. En eixa era, el nord va vèncer. I va regnar. Segle rere segle. Sobre tota la Mediterrània.
Roma, hereva d’egipcis, fenicis, perses i grecs. Dominadora del món conegut. De tots els punts cardinals, de tots els camins. Civilització llatina que va unir les terres de Palestina, Berbèria, Gàl·lia, Itàlia, Grècia i Líbia. Totes les illes. Totes les riberes. Sota un imperi, un exèrcit, una ciutat. Eterns, pensaven.
Deien, que si caia, cauria l’univers tot ell. I va caure. No per rivals o rebels, va caure perquè va envellir. Ibn Khaldun, pare de la historiografia, ens ho recorda: les societats naixen, es desenvolupen i moren. Com nosaltres. Com tot. Miraculosament, el Cosmos ni va caure ni es va alterar amb el col·lapse de Roma. Tampoc les estreles es van apagar.
El Mediterrani es va fragmentar de nou en constel·lacions de clans, tribus, països, regnes i comunitats. Les ciutats, les carreteres, els exèrcits i les economies es van minimitzar. Moltes fins finalitzar. En serres i valls, boscos i bèsties es van recuperar. I els esclaus es van alliberar.
Nòmades i nacions errants van recórrer continents, sense fronteres ja. Germànics primer, catòlics i arrians. Musulmans, amazics i àrabs després. Vinguts dels camins de l’Orient. O eren del Nord o del Sud? Quins punts cardinals s’empraven en eixos moments? Humilment cal confesar-ho, no ho sabem.
Així, de nou, esta terra es va connectar amb la humanitat. Van rebrotar les comunitats camperoles, els masovers de muntanya, les xicotetes viles de les planes. Una nova llei va ser establida: la terra és de qui la reviu. L’aigua, i el coneixement, sagrats i protegits han de ser. Els animals formen comunitats i nacions com les dones i els homes, van dir. I es va tornar a observar el firmament, misteri i espill.
Els serfs es van alçar, ara maules. Aliats, gent del país, muladís. Llauradors agermanats. I aquells nouvinguts, visigots, àrabs i amazics es van quedar. Una civilització nova va nàixer així. Del xoc i l’estima, del conflicte i el pacte. Vells ibers arabitzats, fills antics de Judea, germànics cristianitzats, romans islamitzats, amazics magribins, i àrabs del Llevant.
D’esta manera, nord, sud, est i oest es van trobar. Ací, en esta terra. I València, Xàtiva, Alcoi, Morella i Elx es van connectar amb Beijing, Esfahan, Damasc, Alexandria i Oran. Les filosofies gregues es van recordar. I es van renovar amb pensadors perses i àrabs. Les ciències romanes es van retrobar. I es van multiplicar amb les índies i xineses. Tot això va passar. Ací.
En esta terra, que ara sentim nostra, es van fundar alqueries, pobles de barraques i masies. I esta gent, va tindre com implacables amos la terra i el cel. En eixos mateixos països, es van enfortir, embellir i refer les ciutats. Es van alçar palaus, rafals i russafes. I com els seus antecessors, van ambicionar imperis, califats, emirats, taifes i regnats.
Ibn Jubair, al Balansí, al Xatibí, al Andalusí, aquell pioner dels llibres de viatges medievals. Abans, molt abans, del Marco Polo venecià. Va ser ell qui va recórrer el Mediterrani com ho va fer Herodot. I ens va llegar cròniques, sinceres i crítiques, de les societats de l’època. Geògraf i filòsof, però també autor de textos poètics on el mar tempestuós bull com cassola en forn. Sí, les seues paraules serien popularitzades per Ibn Battuta i Ausiàs March. Mentre ell permaneix anònim en sa terra. I és què res naix del no res. Ni el record, ni l’oblit.
I amb el pas dels anys, el Xarq va caure, com tota obra humana cau. Van caure Làrida i Turtuxa. Va caure Mayurqa, i Minurqa. Com van caure Albunt, Balansiya i Daniya. Occitània, Aragó i Catalunya, la cristiandat del nord, arribava. Ací, a esta terra. I van passar coses terribles, i extraordinàries. La població mallorquina, tota ella, cessà d’existir en esta vida. Però no així la resta.
I durant tres segles es produí un dels majors miracles possibles. Els conqueridors van caure rendits per la cultura, per la terra i per la ciència de la població indígena. Poc es parla del tema. Historiadors àrabs parlen de tristíssima tragèdia. I els catòlics de gloriosa i santa epopeia. Però ningú parla dels pobles, ningú parla dels coneixements, ningú parla d’un fenomen extraordinari: la llum nascuda mudèjar.
La corona Catalanoaragonesa es va trobar posseïdora, ací en esta terra, dels secrets científics i artístics. Els més avançats del món. I no els van cremar, prohibir i destruir, no. Croats de la creu i l’espasa eren, però no bàrbars. Van continuar la Ruta de la Seda, reunint l’Occident amb l’Orient. I van ampliar la producció ceràmica andalusina, elevant-la a la més important de la Mediterrània. I es van aparellar símbols heràldics i geomètrics, caràcters llatins i àrabs, senyeres barrades i llunes creixents. Quatre barres i un estel, sense penó. I des d’esta terra la cristiandat va descobrir el paper, el de Xàtiva. El del país occidental de Balansiya, aquell que va vindre de l’oriental país de Xina. I van heretar l’horta i el palmerar. I van aprendre àlgebra i astronomia. I també van descobrir medicines i eines, alquímies i poemes. El sud va prenyar al nord. Però tot això ha quedat entre l’oblit i el record.
En esta terra, ací, van creure domesticar la llum. Però la llum és llum. Llum sobre llum, sense amo. Llum que escapa de mans, murs i cadenes. Va ser amb els segles, que hòmens cruels van decretar la mort de la llum. Van entendre que no es podia dominar, i conviure amb ella, sense risc. I raó tenien. La seua raó, la de la foscor. A foc i ferro, els pensaments es van fer il·legals. Esborrats, un a un. Fins ser erradicats. Per a l’eternitat, creien.
La llum és Annur. I la blanca és Albaida. I vam deixar de saber què signifiquen pobles, serres i rius. Ja no puguerem desxifrar el nostre país: Alqueria, Almenara i Benifassà. Benirrama, Partal i Raval. Atzaneta, Burjassot i Maulets. Però la terra no menteix. Esta terra no. Estan en el record, en solcs i cants, ilercavons i edetans, alfabets cananeus, viaductes romans, psalms en hebreu, temples arrians, oracions junt al riu, bancals alçats, esguards al cel. De castells a ermites, de mesquites a aljubs, d’assuts a sènies. Una terra que parla, i que mai ens menteix.
Som les criatures de l’oblit, i també del record. Davall la pell, escoltem el batec. Davall la pell, tot un país, que té tantes veus. Una terra que parla. Ferida per dins. Si volem escoltar. I tenim cor al pit.
David Segarra · Albufera · 2022 · 2023
Text + Videoclip per al projecte Petricor de Verdcel.
