De València a Gaza
Arrels dissidents a la Mediterrània
Resum
Aquesta exposició fotogràfica pren València i Gaza com a punts simètrics als extrems del mar Mediterrani. És en aquests marges on es desenvolupen identitats múltiples, dissidents i invisibles: cultures híbrides, comunitats mestisses i civilitzacions resilients. L’objecte del treball és acompanyar en les seues vides quotidianes i profundes a les gents de la terra. D’aquesta trobada naix una crida a la reflexió col·lectiva i individual sobre els nostres orígens i els nostres futurs comuns.
Paraules claus: València; Gaza; Mediterrani; identitat; dissidència; fotografia.
Abstract
This photographic exhibition takes Valencia and Gaza as symmetrical points at the ends of the Mediterranean Sea. It is in these margins that multiple, dissident and invisible identities are developed: hybrid cultures, mixed communities and resilient civilizations. The object of the work is to accompany the people of the land in their daily and profound lives. From this encounter a call for collective and individual reflection on our origins and our common futures begins.
Key words: Valencia; Gaza; Mediterranean; identity; dissidence; photography.
1. De València a Gaza
Aquesta exposició fotogràfica mostra mons que aparentment no haurien d’existir al segle XXI. I ho fa sense fotògraf, ja que l’autor no és fotògraf. L’obra s’inicia a partir de la trobada d’una vella càmera Nikon a un apartament de Gaza. El naixement i desenvolupament del treball es deu en gran part a les circumstàncies socials, polítiques i militars de les àrees geogràfiques tractades. Per una part s’inscriu dins d’una línia de treball de quasi dues dècades d’investigació periodística i artística sobre els valencians i els palestins. Per altra part naix també de la necessitat d’un viatge personal a la recerca de claus per sobreviure a un món postmodern, líquid i sense certeses.
València i Gaza són punts simètrics en els extrems geogràfics del Mediterrani: terres d’intercanvis i migracions, d’arts i ciències, de viatges i odissees. És en aquests marges on es desenvolupen identitats múltiples, dissidents i clandestines. Pobles que han hagut d’enfrontar les màquines de guerra més letals i les tragèdies més sagnants. Societats de llarguíssimes memòries gravades amb foc.
Gaza i València són part de comunitats i identitats negades i demonitzades pel poder. Però que sobreviuen, i somriuen, a alqueries, masos i camps de refugiats. Els sabers populars i comunals prohibits continuen passant de mà en mà, a vegades orgullosament, a vegades inconscient. L’ullal no s’esgota i segueix el seu camí. Superant cada mur i cada obstacle per séquies, canals i assuts. Per tornar a l’origen: la Mediterrània.
L’obra fa seu el missatge de combat i esperança de l’escriptor i poeta palestí Mahmud Darwix (2008): “Tenim en aquesta terra el que fa que valga la pena la vida”.
2. La imatge i la paraula
L’objecte del treball és l’acompanyament i l’aprenentatge de les vides quotidianes de la gent de la terra de València i Gaza. Descobrir les comunitats resistents i dissidents que són invisibilitzades pels mitjans de masses. Societats que viuen a les perifèries del sistema: als camps, hortes, muntanyes i deserts. Reflectir les seues formes de vida es converteix en un xoc vivificador i una crida a la reflexió.
La imatge no val més que mil paraules. Les acompanya. La fotografia permet obrir finestres a mons ocults, però nostres; remots, però familiars; quasi oblidats, però actuals i colpidors. Tal i com ensenya Salgado (2016): “La fotografia és millor o pitjor depenent de la relació amb la persona fotografiada”. Fins i tot afirma que si “no l’ennobleix, no hi ha cap raó per fer-la”. Aquesta és la guia: la recerca de bellesa i saviesa en els menyspreats pel poder.
3. Arrels de foc i aigua
Al 1987, i amb onze anys, l’autor veu per televisió com soldats trenquen els braços de xiquets com ell. Però palestins. Al 2009 visita com a documentalista Gaza, Jerusalem, Betlem i Hebron. Veu amb ulls propis la colonització i l’apartheid. Al 2010 com a corresponsal internacional pateix l’atac a la Flotilla de la Llibertat de Gaza. Deu persones són assassinades i set-centes segrestades en alta mar. L’autor és empresonat i el seu equip televisiu requisat. Al llarg d’un any recorre Europa, Amèrica i Turquia per reconstruir la història a través del documental Foc sobre el Màrmara (Segarra Soler 2010). Al 2014 passa tres mesos a Gaza i viu el començament de la guerra. Desset periodistes són morts, 551 xiquets assassinats. Universitats, escoles, hospitals, museus i camps són objectiu dels militars. De l’experiència naix el llibre Viure, morir i nàixer a Gaza (Segarra Soler 2014).
El repte davant l’obscuritat és no enfonsar-se en l’odi, la tristesa i la desesperança. El missatge que ensenya la nació palestina al món és un de paciència, perseverança i resistència, de coratge, estima i gratitud sense condicions. L’ensenyança d’aquests conceptes guia la vida. Palestina és avui una de les societats més ordenades, educades, hospitalàries i civilitzades. On els xiquets caminen sols pels carrers perquè saben que ningú els farà mal. On les mares i els pares no criden als xiquets. On els fills no falten el respecte a les mares i als pares. On els majors són reverenciats i se’ls busca per demanar-los consell. Palestina és avui una de les societats amb un índex d’alfabetització més alts del món. On segons el Banc Mundial el 98% dels joves palestins estan alfabetitzats. I on els mestres i les mestres són respectats pels alumnes i pels pares. El país dels palestins, com el país dels valencians, és un país de mestres i llauradors. L’educació dels llibres i l’educació de la terra són eines per viure i per ser lliures.
A l’altra ribera, el tercer mil·lenni comença amb la batalla de l’horta de La Punta. El projecte d’ampliació del port de València es converteix en una guerra de baixa intensitat. Les forces de la globalització triomfant es fan presents amb tot el seu poder. L’autor junt amb companys del periòdic L’Avanç fan crònica, impressionats. Conten com la policia armada expulsa la gent de les seues terres mentre les excavadores enderroquen les alqueries i barraques. A les urbs, la majoria viu d’esquenes al camp. La gent de les ciutats no escolta el clam ni les llàgrimes de la gent de la terra. L’orgia d’hedonisme, hipoteques i discoteques tot ho ensordeix i emmudeix. Fins que el miratge del desenvolupament il·limitat esclata. La Punta desapareix, però l’obra faraònica mai es fa. Només una parella de barraques queden com a testimoni silenciós. Finalment es desfan en pols al mig d’un espai erm que ens recorda la banalitat del mal. Queda la memòria d’haver viscut una tragèdia, però també un miracle: descobrir que en ple segle XXI hi han persones que viuen com a valencians complets, com a persones completes. En harmonia amb la terra. En comunitat.
Al llarg de segles l’horta valenciana ha generat una comunitat de llauradors propietaris de les seues cases i terres. Un sistema que consolida un món d’equilibri entre plantes, dones, homes i animals. Un espai on la cultura i la llengua dels valencians sobreviu a la uniformització castellanitzadora. És a l’Horta on generacions de llauradors han desenvolupat el Tribunal de les Aigües, la institució de justícia més antiga d’Europa. Els seus orígens es troben en la gestió de l’aigua del riu Túria que en feien els llauradors del Xarq Al Àndalus (Giner, 1995). Sota els principis que el aigua no pot tindre propietari i la terra és de qui la treballa. Als Furs atorgats al naixent Regne de València pel rei Jaume I el Conqueridor es recull la gestió tradicional de les aigües com “en temps de sarrahins” (Fuster, 1962). El tribunal de l’Horta ha sobreviscut a tot poder: a la Corona d’Aragó i al Regne d’Espanya, als soldats de Madrid i als de Paris, al règim de Franco i al règim del setanta-huit. Fins i tot les multinacionals han de negociar amb l’autoritat dels llauradors.
Les històries de valencians i palestins són paral·leles: conquerits cent vegades i renascuts mil vegades més. Ibers, cananeus, hebreus, filisteus, fenicis, romans, grecs, visigots, amazics, àrabs, catalans, aragonesos, otomans, jueus, cristians, musulmans, africans, asiàtics i europeus. Sediments fèrtils de cultures, d’exilis i deportacions que han sembrat profunds solcs en la pell històrica: d’Almansa a la Nakba, de València a Gaza.
El geògraf i viatger andalusí-valencià Ibn Jubayr, que va recórrer la Mediterrània, ens recorda (Piera 2016):
No t’allunyes mai del teu país
i tin sempre present el teu destí.
La rama en flor lentament es marceix
si de colp li tallen les arrels.
4. Amb ulls propis
Després d’anys d’investigació i reflexió sobre l’art i la comunicació es detecten dues posicions hegemòniques davant la Història. D’una banda es produeix la interpretació totalitària, que ens presenta els conflictes de manera que semblen causats per insondables i inevitables motivacions culturals, ètniques o religioses. Aquest marc analític elimina les causes socioeconòmiques i geopolítiques, culpabilitza les víctimes i les mostra com una amenaça a la civilització. D’altra banda, la visió paternalista mostra els conflictes com desgràcies pròpies de la naturalesa tràgica de l’ésser humà. Amaga igualment les causes, es lamenta de les seues conseqüències i converteix en passives i llunyanes les víctimes. Les dues metodologies generen marcs conceptuals que impedeixen l’empatia i el coneixement. Generalment els mitjans de de comunicació de masses i els impulsors de paradigmes culturals es troben encallats entre aquests dos pols paralitzants.
Fent un exercici periodístic simple és fàcil visualitzar com funcionen els relats dominants: Quan s’ha vist als mitjans una notícia positiva i humanitzadora sobre els palestins? I sobre els àrabs? O sobre els musulmans? Però, sense anar-se’n lluny: quan s’ha llegit una bona notícia sobre els valencians? O sobre la saviesa i la cultura dels llauradors? I sobre el coratge i el coneixement de la gent de poble?
L’observació participant a llarg termini permet a l’autor apropar-se a les comunitats, tant valencianes com palestines. Convivint i participant de les seues alegries i penes s’escolten i es viuen històries i experiències personals i col·lectives quasi sempre amagades. La bellesa i la duresa del treball als camps i la cultura popular o l’experiència de la violència i els desallotjaments amb els valencians. L’alegria del treball agrícola comunitari i el dejuni ritual, així com els bombardejos i la presó amb els palestins. Aquestes experiències compartides permeten un apropament personal i polític, periodístic i artístic, cinematogràfic i fotogràfic. Un procés al qual gradualment s’incorpora un marc teòric de-colonial (Basallote Marín et al. 2017). Des d’aquest lent procés l’obra pot humanitzar i reflectir part de la complexitat de les comunitats tradicionals i populars de València i Gaza.
Les fotografies de l’exposició De València a Gaza han sigut realitzades entre l’any 2014 i 2016. Excepte les imatges de La Punta i Benicalap que són de l’any 2000 i publicades al llibre La batalla de l’horta (Llopis 2016). Les imatges palestines són del llibre Viure, morir i nàixer a Gaza (Segarra Soler 2014). Les fotografies valencianes són part de la investigació per als documentals Terra, viatge a l’origen i Savis de l’Horta. Tots els treballs són realitzats des de la independència, sense cap finançament públic o privat. És posteriorment quan es transformen en obra periodística o artística, tant en publicacions com exposicions.
5. Aprenentatges possibles
La investigació descobreix la bellesa i saviesa de les xarxes autònomes i comunitàries, dissidents i horitzontals. Al llarg dels anys valencians i palestins han après a viure d’esquenes al poder, a contracorrent, autònoms.
El poeta (Andrés Estellés 2004) ho expressa així: “M’aclame a tu mare de terra sola”.
En un món sense nord i sense sud, sense futur i sense passat, els pobles de València i Gaza són hereus del coneixement viu de les civilitzacions mediterrànies. Els sabers de la gent de la terra tal volta seran la clau per enfrontar una era d’incerteses, crisis imprevisibles i dissolució de models. De València a Gaza planteja que la fotografia, el periodisme i l’art també poden servir per aprendre i per transmetre el llegat de saviesa, bellesa i patiment dels pobles. I potser això és demanar massa. O potser no.
6. Referències
ANDRÉS ESTELLÉS, V. 2004. Mort i pam. Antologia poètica. València: Carena Editors.
BASALLOTE MARÍN, A.; CHECA HIDALGO, D.; LÓPEZ ARIAS, L.; RAMOS TOLOSA, J. 2017. Existir es resistir. Pasado y presente de Palestina-Israel. Granada: Comares editorial.
DARWIX, M. 2008. Poesía escogida (1966–2005). València: Pre-Textos.
FUSTER, J. 1962. Nosaltres els valencians. Barcelona: Edicions 62.
GINER BOIRA, V. 1995. El Tribunal de las Aguas de Valencia. València: Generalitat Valenciana.
LLOPIS, E. 2016. La batalla de l’horta. València: Sembra Llibres.
PIERA, J. 2017. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Barcelona: Edicions de 1984.
SALGADO, S.; FRANCQ, I. 2016. De mi tierra a la Tierra. Sebastiao Salgado. Memorias. Madrid: La Fábrica.
SEGARRA SOLER, D 2014. Viure, morir i nàixer a Gaza. València: Sembra Llibres.
SEGARRA SOLER, D. 2011. Fuego sobre el Mármara. Caracas: Telesur.
